Monuments de la barriada

En el mes d'abril de 1919 el Ministeri d'Institucions Públiques comunicà per R.O. a la direcció General de Belles Arts la declaració de Monument Nacional del claustre del convent de Sant Vicenç Ferrer de Manacor. 
 
En el Claustre, d'estil Barroc, destaquen les columnes carregades, combinant-se les figures salomòniques amb les acolxades. 

Aquests arcs, emmarcats, rebaixats quasi al pla, construïts amb pedra arenística, estan sostinguts per columnes dotades de capitells seudojonicos, bocelats salomònics, amb balustrades tornejades, també de pedra, acabats en una senzilla motllura que corre tot el conjunt. 

Si en la galeria baixa del claustre les columnes es recolzen en sòcols correguts, a la galeria alta ho fan damunt pedestals que van engarzant la gran balustrada superior que l'envolta. 

Per l'harmònic del seu disseny, per lo bell de les seves proporcions i el seu equilibri arquitectònic, aquest claustre mereix que s'asseguri i es perpetuï en honor i profit de l'art local, insular i nacional com a arquitectura de finals del segle XVI i principis del XVII. 

No se disposen de notícies ni dades exactes de quan se començà a construir el claustre de Sant Vicenç Ferrer. Iniciat a principis del segle XVII, la seva construcció es prolongaria al llarg del tot aquest segle.

Pitgi aquí per veure més fotos.

És bastant probable que es construís en dues etapes i per dos mestres d'obra distints, ja què els sis primers contraforts pròxims a l'altar major tenen un sol cordó al començament de la cresta, mentre que els altres en tenen dos. També es pot observar que el primer cos de l'església, que serveix de base pel cor, té la mateixa ornamentació que el claustre i la Capella del Roser. 

La façana de l'església, tal com l'idearen i construïren els seus arquitectes, era molt austera. El seu únic ornament consistia en una rosassa grossa baix la qual es col·locà un rellotge de sol. L'any 1903, i per iniciativa del vicari general de la diòcesis Mossèn Antoni Maria Alcover, se li va afegir la finestra actual perquè l'interior de l'església tingués més llum. L'any 1925 se li afegí un rellotge damunt l'ull superior. I el darrer retoc fou l'any 1954, que si afegiren les imatges de Sant Domingo, Sant Pius V, i Sant Antonino de Florència, que procedien de la Capella del Roser. 
  
L'església de Sant Vicenç Ferrer respon a las tipologia bàsica de l'església conventual mallorquina: 
* Planta basilical d'una sola nau, amb capelles entre els contraforts. 
* Persistència en esquemes gòtics, si be la utilització de la bòveda de canó, els pilastres, la decoració, l'artesanat de l'àbsida i els motius vegetals ens recorden el barroc. 
* No obstant es manté el sentit de la moderació i de l'austeritat, reflexada, exceptuant la Capella del Roser, tant en la seva façana com en l'ornamentació de l'interior. 

A pesar de la imponent arquitectura, no produeix la sensació d'angoixa ni pesadès, ja que la seva capacitat i amplitud mantenen la correspondència entre massa i buit. Tot esta disposat per experimentar un gran efecte de proporció. Observam també un equilibri entre la longitud i el centre de la celebració, que s'aconsegueix compensant longitud amb amplada. Les seves dimensions són 35 metres de llargària i 18'25 d'amplària, a més de les capelles que disposen de una profunditat de 4'50 metres amb una alçada de 18'70 metres. 

El seu barroquisme, encara que discret, li ve per l'aplicació de daurats damunt les parets, els vistosos capitells daurats dels pilastres, els buits dels arcs de les capelles i la bòveda central, xapada en cinc arcs que, arrancant d'una cornisa alimentada per les columnes i capitells, corren per tota l'església, rematats damunt l'altar major amb un artesanat bovedista que va de major a menor. 

Trobam en les capelles alguns retaules barrocs que freguen l'exageració, amb proliferació d'elements i carregats de detalls, columnes salomòniques decorades amb guirnaldes, imatges, flors, fruites, sense excloure les figures humanes i d'animals.  

L'any 1784 es construí l'actual presbiteri de pedra viva i rajoles. Les rajoles, de qualitat excepcional i gran valor artístic, varen ésser portades de València. 

El 27 febrer de 1789 el prior del convent proposà a la comunitat daurar tot l'altar major. Un religiós assistent al capítol va proposar que seria millor emprar els diners en una teulada, proposta que no prosperà ja que es va procedir a la dauració de l'altar. 

Aleshores la bòveda estava a les inclemències del temps, donat que solament la cobria per la part de defora una capa de calç i grava fent una massa sòlida i impermeable. Amb el temps aquesta capa es va anar cruiant i tacant la part interior de l'església, fins a l'extrem de no aturar l'aigua, taques que es poden observar actualment. El frares, alarmats, decidiren cobrir l'església amb una teulada, que, degut a la manca de recursos, les obres no començarien fins l'any 1869 i acabarien el 1908. 

Antigament tenia l'església un paviment de franges negres de granit, que varen ésser substituïdes després de l'exclaustració per un enrajolat. Als pocs anys d'aquest canvi començà a desnivellar-se, degut al escombros que havien omplit les velles sepultures. En el 1920, i sense deixar constància de les nombroses làpides que senyalaven les tombes dels fels des de la fundació, novament es va enrajolar l'església i la sagristia. Aquest paviment fou reemplaçat novament el 1994 per l'actual. 

El claustre, la Capella del Roser i el primer cos de l'entrada principal de l'església que sosté el cor tenen molt en comú: l'estil, el sentit del càlcul, l'ornamentació, i el bon gust. Tot ell ens parla del mateix arquitecte. 
 

Retaules 

Com a peça de gran valor dins de l'església conventual hem de ressaltar el retaule de l'altar major, com la majoria de retaules de les capelles laterals. El seu tema central és sempre un sant, engrandint, amb tota la imaginació i creació barroca, la seva persona, virtuts i glòria. La seva finalitat, clarament religiosa, és produir l'admiració i la devoció, per conduir al creient cap a Déu, bellesa única, que la comparteix amb els Sants. 
 

L'orgue 

Dins el conjunt artístic de l'església de Sant Vicenç Ferrer, ressaltam també l'orgue tubular, glòria del vells mestres mallorquins, essent un autèntic exemplar dels orgues històrics de Mallorca, actualment en fase de restauració, està en una primera fase, i queda la segona que correspon a la cadireta. El concert d'inauguració després de la restauració fou celebrat el 25 de maig de 1997, a càrrec de l'organista Miquel Bennassar. 

Sense disposar de dades històriques concretes es pot dividir la història d'aquest instrument en dues etapes: 

a) La construcció original, probablement entre finals del segle XVII i principis del XVIII, quan l'orgueneria de Mallorca havia arribat al cim de l'evolució clàssica. L'orgue de Sant Vicenç Ferrer és testimoni d'aquesta època gloriosa representada mitjançant la façana i sobretot amb la tuberia del cos que la cadireta conserva. Tots el signes indiquen que el seus autors pertanyen a l'escola de la dinastia dels famosos Caimari, els germans Damià i Sebastià. 

b) L'instrument no es va escapar al canvi d'estètica: una intervenció important es va realitzar entre el final del segle passat i principis d'aquest quan es va afegir un tercer teclat i registres, i foren canviats els dos teclats superiors. 

Encara que es conservin molts tubs antics, l'estil actual de l'orgue correspon, per tant, a l'època romàntica, tret de la cadireta, que és conservadora. 

Amb mecanismes menys sensibles que els de l'època barroca, aquest orgue ha demostrat gaudir d'una construcció sòlida que ofereix, una vegada correctament restaurat, la possibilitat d'un funcionament i el compliment d'una missió musical digne. 
  

Capella de la Mare de Déu del Roser
  
Formant part de l'església conventual, es troba la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, advocació dominicana que es remunta en temps de Sant Domingo. La construcció va ésser començada l'any 1692 i finalitzada el 1697. Tota ella és una obra de bon gust i exquisit mèrit artístic. És un monument formós, sever, i devot. L'originalitat de la cúpula és única a Mallorca.
 
La capella està situada al mig de dos contraforts de l'església i coberta amb una bòveda de canó, treballada en pedra en forma d'entesonat. El seu centre el forma un quadrilàter i en els angles s'aixequen les columnes que sostenen quatre arcs torals de mig punt, damunt els quals es recolza el címbolo. Al tambor o cos de llums, li serveix de suport l'anell o cornissa que acueix els gerros i les flors dels quatre buits. El tambor està compost actualment de quatre finestres que, alternat amb quatre imatges de santes dominicanes, projecten la llum a l'interior. Entre les imatges i les finestres hi ha vuit columnes que, després de sostenir damunt els seus capitells una altra cornissa, creuen a manera d'arc la cúpula, per entrar després en un altre més reduït, ajuntant-se a la clau de la bòveda que remata l'edifici.
 
La capella, feta de llum i pedra blanca, té la màgia de transportar-nos a un món espiritual de la transcendència. Les seves columnes salomòniques són d'una interminable espiritualitat que ens fa mirar el cel. El quatre gerros amb fulles i flors ens parlen d'un paradís no perdut. Elements decoratius en capitells, medallons i bòveda artesonada aconsegueixen que l'home s'elevi cap a Déu, bellesa única. La cúpula, "la més bella de Mallorca" en boca del cardenal Despuig, és única en el seu estil.
 
Presideix la capella del Roser un retaule neoclàssic del segle XVIII i d'autor desconegut, que fa de marc de la imatge de la Mare de Déu del Roser.

Baix els arc torals del costats hi ha quatre capelletes amb la bòveda artesonada amb els seus respectius retaules. A principi de segle es retiraren els retaules primitius i se substituïren pels actuals, essent aquests més senzills i austers, sense cap valor artístic. En ells hi ha les imatges de Sant Domingo, Sant Pere Màrtir, Santa Catalina de Siena i Sant Jacint de Polònia, imatges de valor artístic i que gran part d'elles foren tallades en el taller de Sanabra de Barcelona.

La Capella del Roser ha sofert, amb els anys, diverses modificacions en la seva part ornamental (quadres, altars, criptes), no així en la part arquitectònica. La capella sempre ha tingut un greu problema: la humitat, que és una problemàtica sense solució pel moment. L'any 1930 es reforçà la cúpula amb uns tensors de ferro. L'any 1952, essent el prior de la comunitat el manacorí Fra Mateu Febrer, i degut a problemes del terrat del camerí i cruis a la cúpula, aquesta es reformà novament, obrint-se les quatre finestres i es retiraren quatre imatges de sants dominics, quedant les imatges de Santa Catalina de Siena, Santa Inés de Montepulciano, Santa Margalida d'Hongria i Santa Isabel d'Hongria. El camerí de la Verge quedà pràcticament tal i com està a l'actualitat. La imatge es va instal·lar damunt una peana giratòria. Aquesta reforma la dirigí l'arquitecte Andreu Galmés.
 
   
La Sala Capitular 
  

Al mes de juliol de 1911 es va celebrar una festa escolar. Els republicans deien, per que arribés a les orelles del Senyor Rector, que Sa Mora era un símbol de la nova llum; els conservadors asseguraven que "en altre temps mos ne feren massa els moros" i que no és estrany que la nostra gent no les estimi gaire, i el poble sà que no sabia exactament el que pensar, per què si la font estava dedicada a una Mora, tanmateix l'aigua venia de la Font Santa. 

A la inauguració hi anaren els al·lots de les escoles, la música i l'Ajuntament, i, tot esmús, el Senyor Rector. El Rector no la volia beneïr "per què Sa Mora anava un poc a la fresca". Beneí la font per què un regidor de La Sala li assegurà per l'honor de Sant Pau que si no la beneïa en faria una altra d'igual davant el portal major de l'Església, al bell mig del Palau.