Enguany fa 425 anys que arrelava a Manacor la devoció a un sant que, coses de la vida, havia de perdurar per espai de molts segles. Ben pocs d'aquells manacorins que a les acaballes del segle XVI es reunien al voltant de la comunitat de frares predicadors podien pensar que avui, després de tants daltibaixos, els seus successors encara celebrarien amb goig i alegria tan entranyable festa.
I, com ha estat habitual en tot aquest temps, el claustre, centre i comunicació de les antigues dependències conventuals, continua essent el punt de trobada de tots els qui consideram necessari conservar i mantenir tradicions i costums que en una societat com l'actual semblen estar en constant perill. Per això, ha de ser per a tots nosaltres un motiu de satisfacció reforçar i afegir aquests dies una baula més a la llarga cadena que ens ve de l'antigor.
Permeteu-me, doncs, aprofitar tan emblemàtic marc per fer-ne un petit recorregut històric de la mà d'aquestes malmeses pedres, que són el mut testimoni del que fou durant segles un dels eixos més importants de la nostra Ciutat.
Girem l'ullada cap al 1835. A trenc d'alba d'un dia de finals d'agost arriba a Manacor una impactant notícia: l'Estat, posant en pràctica la seva política desamortitzadora, s'apropia d'una part del cor dels manacorins. N'hi hagué que, amb esperit mesquí, demanaren que tot aquest conjunt aixecat segles enrere amb l'esforç del poble fos enderrocat. Però la Història, tan imprevisible i sorprenent, no havia previst un final tan tràgic. El procés desamortitzador que caigué sobre l'edifici conventual oferí al nostre Ajuntament una ocasió irrepetible per aconseguir uns béns immobles on ubicar els serveis que la nova centúria exigia. No hem d'oblidar que la nostra vila fou al llarg dels segles XVII i XVIII una de les més pobres de l'Illa i no disposava d'un gran patrimoni municipal. La Corporació va saber aprofitar l'oportunitat i sol·licità oficialment a l'Estat la cessió del Convent. Aquest fet, aparentment criticable, va ser rebut amb joia per quasi tothom i va permetre la pervivència d'un llegat que actualment representa un dels signes identificatius de Manacor. La cadena, malmenada sense miraments, aconseguí sortir-ne amb bon nom. Afortunadament.
El conjunt arquitectònic pogué salvar-se, però patí tota una sèrie de transformacions que suposaren el cavi radical de la seva tradicional fisonomia. I és que ocorregué un esdeveniment que truncà sobtadament les cabòries dels nostres cappares municipals: la matinada del 10 de febrer de 1845 una forta tempesta de vent i aigua esbucava tota l'ala que actualment ocupa la biblioteca. Aquest inesperat fet donà el sus a les reformes: es tancaren finestres, es tapiaren portals, s'alçaren parets, es tomaren cel·les i es llevaren emblemes. Res no havia de recordar l'anterior ús del recinte: el que abans era lloc de recolliment ara serà jutjat; el que abans era lloc de descans ara serà presó; i el que abans era lloc d'estudi ara serà escola. Paradoxalment, el lloc on ens trobam mantingué les seves funcions originals i passà a ser la vicaria de la nova ajuda de parròquia.
En només vint anys, el claustre era un altre. Accedint pel vell portal de la placeta del Convent trobàvem la porteria. A la dreta, darrera d'uns gruixats barrots de ferro, els calabossos i la presó. I a l'esquerra, el cos de guàrdia, el quarter del destacament d'infanteria i el vestidor dels jutjats. Pujant per l'escala, a mà dreta arribàvem a la llibreria, els jutjats i l'escrivania. A l'enfront, batlia i la Sala. I a l'esquerra el quarter de la Guàrdia Civil.
I, com solen dir, "després d'un temps, un altre en ve". Les circumstàncies canviaren i tot el que hem vist donà pas a noves necessitats, de les quals no és ara el moment de parlar-ne. Ara és moment de repicar campanes, d'adornar carrers, d'amollar coets, de posar banderes i domassos, de sortir a fer bulla amb els moretons, de gaudir d'unes festes amb tast d'antigues tradicions. Malauradament, avui en dia, algunes en resten ja desaparegudes. M'agradaria recordar el vell costum que hi havia entre els veïnats del Convent de contribuir setmanalment al llarg de l'any amb una petita quantitat econòmica per a la celebració de les festes. A canvi, el dia del Sant se'ls obsequiava amb un quilo de carn de bou i una coca: els organitzadors ho entregaven a domicili acompanyats de la banda de música, després que el dia anterior el bou fos passejat viu entre músiques. També aquests primers dies la plaça del Convent s'omplia de venedors "d'aigo amb neu", avallanes, torrons i cacauets. I, la víspera de la festa, entrada de fosca, el temple s'il·luminava i quedava ple de gent per assistit a Completes.
De la mateixa manera com els nostres avantpassats lloaven sant Domingo cantant els seus goigs, deixau-me acabar tot recordant-ne un fragment:
Bones festes i molts d'anys!
