La primera cosa que vull fer és agrair a la comissió de festes que m'hagi convidat a fer aquest pregó. Per a mi és un honor poder recordar en aquest claustre i en aquesta ciutat de Manacor la figura de sant Domènec; en aquest claustre on jo, quan era petit, jugava amb els meus amics d'aquesta barriada des Convent. I en aquesta ciutat de Manacor, bressol de la meva família, dels meus padrins, dels meus pares i on han nascut tots els meus germans. En aquest claustre i en aquesta ciutat es va despertar la meva vocació de frare dominic. És de justícia reconèixer que Manacor ha estat un graner de vocacions a l’Orde de sant Domènec. Aquestes festes són una prova més de la devoció a sant Domènec que encara hi ha en aquesta ciutat de Manacor.
Aquest any de dos mil setze els dominics celebram el vuit-cents aniversari de la fundació de l'Orde. Sant Domènec va fundar un Orde de Predicadors. En aquell temps aquesta fundació va ser una cosa ben necessària. Sant Domènec es va trobar amb dos problemes. L'un era els heretges càtars, que predicaven bé i donaven exemple de vida evangèlica, però no estaven en comunió amb l'Església. L'altre problema era que els predicadors eclesials de l'època, a més de fer-ho malament, duien una vida allunyada de l'Evangeli. Sant Domènec va voler que els seus frares no només predicassin bé, sinó que també estiguessin en comunió amb l'Església i visquessin tal com l’Evangeli ho demana. Perquè predicassin bé els va enviar a estudiar a les millors universitats d'Europa.
El món actual té necessitat de la bona notícia de Jesús, perquè Jesús i el seu Evangeli són la resposta a allò que tots busquem, a vegades sense sabre gairebé on trobar-ho. I el que tots busquem és ser feliços. El carisma dels dominics és anunciar la Paraula de Déu, perquè la gent pugui conèixer cada vegada millor Jesucrist. La nostra no és una predicació abstracta, general, sinó que té ben en compte les necessitats de la gent. Perquè la predicació s'ha d'entendre i, per això, cal emprar els llenguatges d'avui; d'altra banda la predicació s'ha de presentar com una resposta a les necessitats de les persones d'avui.
Nosaltres entenem que Déu diu una paraula de gràcia i de misericòrdia, perquè ell vol la salvació i la felicitat de tots i de cada u. Una característica de la predicació dels dominics és mostrar que el Déu de Jesús és un Déu de misericòrdia. És ver que, de vegades, la predicació de l'Església no ha mostrat la cara misericordiosa de Déu. S'ha parlat més del perill d'anar a l'infern que del cel que Déu prepara per a tots. El papa Francesc ens està recordant que el nostre Déu és tot bondat i amor, que vol que tothom se salvi, que es complau perdonant i acollint.
Sant Domènec tenia ben arrelat aquest Déu de misericòrdia. Si hem de fer cas al seu biògraf Pedro Ferrando, la compassió resplendeix en Domènec ja des de la seva infantesa, abans fins i tot que pensàs a fundar cap Orde: “Des de la seva infància va créixer amb ell la compassió, de manera que concentrava en si mateix les misèries dels altres, fins al punt que no podia contemplar cap aflicció sense participar d'ella”. Hi ha un esdeveniment famós del jove Domènec que ve bé recordar ara. Una gran fam va sobrevenir a la regió de Palència. Domènec es va compadir profundament dels pobres i els va anar lliurant les seves pertinences. Va arribar un moment que només li quedava el que més apreciava, els seus llibres, que eren una mica més que els seus llibres, ja que en els marges d'aquells manuscrits havien d'estar les seves pròpies anotacions. Llavors va pensar: “Com podré jo seguir estudiant en pells mortes, en pergamins, quan germans meus en carn viva es moren de gana?”. Més dramàtica, si cap, és aquesta altra escena de la vida de Domènec: un dia va arribar a la seva presència una dona plorant i li va dir: "El meu germà ha caigut presoner dels sarraïns". A Domènec ja no li queda res per donar. Decideix vendre's com a esclau per rescatar l'esclau.
Aquesta compassió és la que es desperta quan durant el seu viatge pel sud de França es troba amb l'heretgia càtara, que s'aprofitava de la ignorància de la gent per desviar-los de la fe catòlica. La mateixa compassió que el feia orar amb llàgrimes pels pecadors. L'oració de sant Domènec era tan compassiva i universal que, segons expliquen els testimonis de la seva canonització, orava fins i tot pels condemnats a l'infern i demanava també per a ells la misericòrdia divina. Els qui van viure amb Domènec expliquen que estava sempre alegre, que la seva cara romania sempre feliç i radiant, excepte quan es trobava amb qualsevol classe de sofriment. Llavors, ens diuen, el seu rostre s'entristia i les seves llàgrimes fluïen sense parar. La compassió de Domènec es fa oració i la seva oració ve suscitada per la compassió i es converteix així en una oració solidària. En realitat la compassió va ser una característica de tota la seva vida.
El carisma dels dominics és la predicació. Però aquesta tasca té molts vessants i variants; per exemple, la recerca i l'ensenyament de la teologia, el diàleg de la fe amb la cultura, el diàleg ecumènic i interreligiós, la defensa dels drets humans, la recerca de nous llenguatges per a la catequesi, la predicació per mitjà de l'art. Com que vuit-cents anys donen per a molt, en tots aquests camps tenim figures destacades que han estat modèliques i han obert camins nous per a l'Església i per a la societat. Albert el Magne i Tomàs d'Aquino en el camp d'una teologia que vol dialogar amb la ciència i la cultura. Caterina de Siena en el camp de la mística i del compromís de la dona en l'Església i en la societat. Vicent Ferrer, model de predicador itinerant, però també de frare compromès amb la pau i la justícia social (cal no oblidar aquest aspecte de Vicent Ferrer, el seu compromís, per exemple, amb els nens orfes o a favor de la dignitat de les dones prostitutes). Fra Angelico, famós pintor. Dones exemplars en el camp de l'oració, com Rosa de Lima. Juristes i consellers de reis, com Ramon de Penyafort. Martín de Porres, solidari amb els pobres. Bartolomé de las Casas, defensor de la dignitat dels indis americans. Francisco de Vitoria, precursor del dret internacional.
Hi ha també dominics més propers a nosaltres, que van tenir una gran influència en el Concili Vaticà II. Si ens posem a recordar dominics més propers, no vull oblidar molts dominics de Manacor. Nomenar-ne alguns és córrer el risc de deixar de nomenar-ne uns altres que també han treballat molt i han estat persones importants en el nostre Orde. Però com oblidar el pare Llorenç Caldentey, els germans Miquel i Llorenç Gelabert, Toni Gelabert, Sebastià Fuster, Toni Miró, Miquel Sureda, Llorenç Galmés? Deman perdó, perquè segur que me'n deix algun, segur. La Província d'Aragó, que comprèn els territoris de l'antiga Corona d'Aragó i, per tant, també Mallorca, en els últims cinquanta anys, si els meus comptes són exactes, ha tingut quatre provincials nascuts a Manacor. El primer d'ells, el pare Miquel Gelabert, que, encara que porti el meu cognom, no és familiar meu, va ser un home valent i obert, que va enviar molts frares a estudiar a les millors universitats d'Europa i va posar els fonaments del que després es va convertir en la Facultat de Teologia de València.
Si els meus records infantils són bons, un dels actes que llavors es feien en honor a Sant Domènec de Guzmán era beneir l'aigua d'aquest pou. Alguna cosa tindrà l'aigua quan la beneeixen. L'aigua beneïda és un record, un signe del nostre baptisme; de la nostra incorporació a Crist i de la nostra entrada en aquesta comunitat que busca viure segons l'Evangeli de Crist. L'aigua és també un signe de l'Esperit Sant, que renova constantment la nostra vida i ens fa fills de Déu. D'altra banda, l'aigua d'aquest pou, en aquest claustre que jo sempre record obert, un pou al qual totes i tots, la gent de Manacor i la gent que ens visita, pot acostar-se, podria ser un senyal d'un Manacor solidari i fratern, que vol que l'aigua i els béns de la terra arribin a tots, sense discriminació. No sé si estic forçant una mica les coses, però a mi m'agradaria veure en l'aigua d'aquest pou, que està gairebé al centre de Manacor, un signe de la dignitat del cristià i un signe de la solidaritat de les persones d'aquest poble obert i acollidor. La dignitat cristiana i la solidaritat són motius excel·lents per estar contents i per fer festa.
Allí on hi ha amor, perdó i misericòrdia és possible fer festa. Sense aquests pressupostos la festa és pura aparença i l'alegria s'esvaeix de seguida. La bona festa pressuposa fraternitat, trobada, proximitat entre les persones, acolliment, perdó. Sens dubte, en la vida hi ha moments difícils i, de vegades, hem de conviure amb la pena i la tristesa. Però, encara que de vegades aquest món sigui una vall de llàgrimes, allò que Déu vol per a tots és la vida i la felicitat. Una felicitat no solament per al demà, sinó també per a l'avui, per a l'aquí i l'ara. La festa pot ser un signe que Déu estima a totes les seves filles i fills i vol per a tots un present i un futur ple de vida. La festa és necessària perquè és una afirmació de la vida bona que tots busquem i que hem de desitjar-nos mútuament. La festa és també una crida a la solidaritat. Solament hi ha festa quan tots poden participar d'ella. Jesús era amant de la festa. Sant Domènec era un home alegre. Jo els desig a tots vostès unes bones festes de sant Domènec. |