Benvolgudes autoritats. Ciutadans i ciutadanes de Manacor. Veïnats i veïnades!
Vivim a un poble amb tanta d’història! Això sols no caldria que ho digués, crec que ho sabeu prou, però ho vull recordar, perquè hi ha molta gent que hi viu i que s’hipasseja que no s’adona que per aquests carrers, tan plens d’històries i de vivències, ens han arribat unes festes que són el mateix procés que configura la ciutat de Manacor.
Voldria esmentar la llunyana en el temps Torre de s’Antigor, que dóna nom al nostre barri. Aquesta torre estaria situadaal carrer Nou per devers can Rafalino.
També cal fer referència a la fundació del convent de Sant Vicenç Ferrer el 1576, que ens donà la fe i la idiosincràsia de la barriada.
I les festes, amb les seves imatges: gegants, moretons i s’Alicorn, o els antics cavallets, avui desapareguts, que al segle XVIII ballaven per a sants i bisbes. I què me’n deis, de l’antiga creu de s’Antigor, edificada pel cirurgià Antoni Barceló “Pasturana” el 1598, que presidia les ballades de la festa de Sant Domingo enmig d’una contrada de gerreries i terrissers. A final del segle XVIII o principi del XIX, per indicar on es feia el ball l’anomenen com a la creu de s’Antigor, lloc on més tard s’hi va fer un pou.
I parlant d’aigua, ja que la nostra barriada sempre ha tengut relació amb aquest element, cal citar el pou de s’Antigor, la cisterna del claustre, la sínia dels frares, la possible existència d’uns rentadors al carrer de la Pau amb un pou, i el pas del torrent de sa Cabana, avui pràcticament cobert. Tanta relació amb l’aigua no podia faltar a la festa, per això és beneïda després de l’ofici del Sant.
Avui encara podem trobar elements que ens recorden tot aquest passat. I és un patrimoni que cal preservar. Tenim can Morey al carrer de n’Amador, can Duro al carrer de la Pau, can Canova i can Reüll al carrer del Baix Riera, can Rafalino i can Troncoso al carrer Nou, i en aquest mateix carrer trobareu el local dels castellers o la seu de l’IBAS,antic casal de la família Cotoner. A la barriada també hi ha les posades dels Cabanells o de Son Moro, casals com can Fiol, can Secorrat, o l’antic casal dels Peretó, avui convent de les Franciscanes. I no puc deixar d’esmentar els desapareguts casals de can Morey, can Llunes o ca la Gran Cristiana, antic casal dels Andreu on s’aixoplugà la primera comunitat de Dominics l’any 1576, abans de construir el convent. Tenim el poc que resta del casal del metge Riera, situat al carrer del Fum. I, finalment, moltes altres cases de caire més popular que donen caràcter i identitat als nostres carrers.
No voldria deixar de banda tota la gent que hi viu, ja que pràcticament ens coneixem com si fóssim una gran família.
Totes aquestes vivències sempre florien quan arribaven les festes. La gent es trobava al carrer o al convent. Sentir la música dels moretons i les macetes és refer, any rere any, aquesta vivència concentrada en aquell moment. Cada any es fa viva la tradició, i és el que has viscut des de ben petit.
I encara no he parlat del convent, que és el més emblemàtic de la nostra realitat. Anar a missa, fer d’escolà, jugar pel claustre, pujar al campanar o per les voltes sempre ha estat part de nosaltres. El convent és un edifici que ha aglutinat els que formam part d’aquesta comunitat. És també on hem rebut gran part de la nostra formació, com a persones i com a cristians. Els pares sempre ens ajudaven a aquest mester.
Personalment, tenc molt bon record del Padre José Quilez; de frai Gregorio; el Padre Emiliano; el Padre Manolo; la bondat del Padre Miquel Àngel Requena; el Padre Julián Garcia, que em va fer estimar la història; el Padre Gabriel Bauçà, que em féu participar a les festes per primera vegada; en Pere Sánchez; en José Antonio Heredia; en Pasqual Notari; i, evidentment, en Toni Miró, que ens engrescà en la creació del Casal de la Pau, on treballàrem en la formació d’infants i joves, i amb el qual participàrem, durant prop de deu anys, en la vida de la barriada i el convent.
També vull esmentar la confraria del Crist de l’Agonia, que l’any que ve complirà el vint-i-cinquè aniversari, i enguany s’ha restaurat la imatge del titular. Va ser gent de les diverses barriades que formaven l’antiga parròquia de Sant Josep que s’engrescà entorn del convent per constituir aquesta confraria.
Per acabar, només em queda donar-vos les gràcies per haver vengut i haver-me escoltat, i que la festa sigui viscuda com cal.
Ja sonen les músiques, ja ondegen les banderes, ja ballen els moretons. Així és la nostra festa. Molts d’anys i bones festes! |
