A
tots homes i dones, al·l ots i al·lotes,
nins i nines: Bon vespre! Les primeres paraules
han de ser d'agraïment, per concedir-me el gran honor d'anunciar als
quatre vents el començament de la festa. És una extraordinària
prova d'afecte i confiança. És obrir-me de bat a bat les
portes del vostre barri que ja era el meu. Gràcies a tots als qui
sou aquí per escoltar-me i a l'Associació de veïnats
amb el seu president per demanar-me de fer el pregó. Gràcies
Toni Oliver. Gràcies Toni Miró. Heu de saber que em doneu
l'oportunitat de fer una cosa que m'honra, que m'omple d'alegria, que em
permet de retrobar-me amb les festes que vaig conèixer i viure de
petit i que gràcies a vosaltres i altres que ja no son aquí
vaig donar el SUS de restaurar-les.
Les vaig conèixer per l'any mil nou-cents quaranta sis. Jo era un al·lotet de deu anys rosset i empegaidor. Per sabre qui era jo en aquell temps voldria contar-vos una anècdota. Quan venia a Manacor per fer-me frare predicador - i que sabia jo que era això! - una veinada en va dir: "Bielet, que faràs quant siguis capellà? - "diré missa" li vaig respondre; ella em contesta: " Si però en el Dominus vobiscum hauràs de torna la cara a la gent". Jo ja no vaig sabre què respondre. Ella ja és morta; si no l'hauria convidada a aquest pregó. Era el temps de la pico i amb un menú molt pobre: figues seques, patates i moniatos passats pel forn. Però envoltats de frares i un poble que ens estimava i ens convidava a berenar darrera una moldura de quadres a la plaça de s'Antigor o darrera d'un mostrador d'estampes a l'impremta Catòlica en el carrer des Pou fondo. (sempre he pensat que els anys estel·lars del convent han estat els diferents temps on hi havia escola apostòlica). Per ventura els manacorins veien els frares més a prop d'ells en la difícil tasca d'educar l'al·lotea.
En aquell temps era el superior el P. Pedro Febrer. El P. Nicola i el P. Martí, a mes de fer moltes hores de confessionari, trepitjaven els carrers de Manacor visitant malalts. El P. Cándido passava per totes les cases dels confrares de les diferents associacions i dirigint jovenets bé per casar-les cristianament, be per entrar-les al claustre (encara ni hi ha als convents de Burjassot, Esplugas i Palma). El P. Vicent Galduf cantava, acompanyat de l'orgue per Marc Gelabert:
" Adiós Niño QueridoI l'altre més en consonància amb els temps d'avui de normalització lingüística:
a Quien yo tanto adoro
Adiós Rico Tesoro
Adiós, Adiós, Adiós..."
Mostreu que soui el frare ben estimat per mi i per tots vosaltres Fray Tomás Sastre que tant arreglava els aparells de radio, ben escassos a Manacor, con passava la bacina, tant instal·lava el parallamps fent espantar les òlibes com ens duia a passejar a Sa Roca, a l'ermita o en el pinar de Sa Coma... Era "s'Hermano"!
La dolça Reina Mare
De Manacor sencer
Il·lumineu la nostra bella terra
oh Verge del Roser
oh verge del Roser
Vaig donar el SUS de restaurar-les l' any 1985 quan un bon dia del mes de maig el Padre Manolo em diu que a la porteria hi havia dos homes que volien parlar amb el P. Prior. Em va recomanar que hi anés amb cautela. Eren l' amo Toni Duro i en Llorenç Morey. Parlarem de fer qualque cosa més que la funció religiosa de la missa i de la beneïda de la cisterna Tots tres descartàvem allò que era irrealitzable: els moratons, per que no hi havia temps de preparar-los; els gegants, perquè estaven cedits a l' ajuntament; s' alicorn perquè tenia poc més que la banya; els caparrots ni rastre d' ells; havien servit de pilota per jugar. Pensarem tot tres de fer per aquell any un concert de rock. Per encàrrec dels dos abans anomenats vaig presentar-me als joves de la confirmació perquè em diguessin quin cantant s' estimarien més i per dir-los que ens donessin la resposta dies després. La meva sorpresa va ésser grossa. El mateix dia em varen respondre que volien els moratons, ja que havien sentit parlar tant i tant d'ells als seus avantpassats. La meva resposta va ésser ferma com la dels joves: Vull els moratons; si no és possible fer ballar els al·lots que ballin els grans. No hi havia vestits. Na Margalida va començar a cosir bruses i faldons, les dones del roper per al gegant i la geganta sense oblidar-se de s'alicorn i tot això per què el ben recordat terciari dominicà Joaquim Fuster, que tenia mans de plata, posava a punt el gegant, la geganta i s'alicorn. Tenc obligació de contar tot això. No eren dos els que volien restaurar la festa, era tot un poble. Sempre va ésser el meu argument més fort contra els inconvenients: "el poble ha parlat amb els fets, el poble ho vol". Gràcies l' amo Toni Duro pel vostre treball fent pàtria.
És de justícia apuntar que el veïnat de més a prop del Convent, l'Ajuntament de Manacor, va recolzar i ajudar en tot i per a tot la restauració de la festa. Amigablement emmarcades dins les festes de primavera. Em record de la frase d'en Gabriel Homar "Quan el Convent es mou , Manacor es mou"
Després de sis anys de priorat l'Associació de Veïnats m'entregà durant un sopar una placa que diu "Al P. Prior Gabriel Bauzá amb agraïment per la seva empenta i col·laboració per recuperar les nostres festes de Sant Domingo"
Records d' aquells temps n'hi ha de bons i de dolents
"La ploma ha d' ésser d' or amb filets de plata per escriure i glossar la nostra reina de casa ".
La dona manacorina té perfumat el cor amb aromes de paciència, bondat i bon humor. Les dones en el començament no eren les protagonistes, però si les que feien casi tota la feina. Per vostres mans tendres i polides van passant teles i agulles, puntilles i brodats, cossiols i flors. Per als grans coques dolces i salades de julivert. de prebes, de trempó; crespells; braços de gitano; ensaïmades a voler. I per els que heu vist néixer dels vostres o de tot Manacor (perquè en aquest dia de Sant Domingo tota l' al·lotea i els padrins caben dins els vostres cors): entrepans de sobrassada. de botifarró, de pernil; i per beure Coca-cola, Fanta i un bon "polo" a la boca que és temps de refrescar
I tu home manacorí: tens el cor de ferro,
com forjat en les velles ferreries nostres avantpassats. Tens la voluntat
apuntalada amb pilars de fe, esperança... i conformitat.
Us estim, us admir, us prec que amb un granet de tots els cors de la barriada, il·luminats per la dolçor de la nostra Mare del Roser, i el coratge del futur del nostre Sant Domingo de Guzman facem un crit al cel dient: Endavant
Els records dolents són pocs. Recaptació de donatius amb en Llorenç Morey, no perquè la gent no donas abastament, sinó perquè sempre és més fàcil donar que demanar. I el pujar damunt de l'escenari, sempre a requeriment del President, per rebre un aplaudiment i donar les gràcies a tothom.
SERA POSSIBLE FESTEJAR , O, FER FESTA A LA NOSTRA TERRA?
Us heu demanat que és bàsicament una festa ? És una descarrega, una catarsis, un alliberament de les tensions acumulades durant l'any. Però no és només això. Crec que una festa és qualque cosa més. És sobretot el retrobament de cada ésser humà amb el seu poble i el retrobament d'un poble amb allò que li és propi i exclusiu, allò que el defineix, que conforma la seva ànima col·lectiva
Durant l' any les diferencies socials imposen la seva llei; ésser ric o pobre, ésser curt o no ésser-ho, ésser jove o haver deixat d' ésser-ho, arriba a tenir molta importància. Però durant la festa. mana una cosa: ser de tal poble, de tal barriada - ser manacorí, ser "conventer" - germà dels altres de la barriada que són o han estat ciutadans agermanats per un fi comú, un paisatge comú, uns records comuns
Vull començar pel sentit mallorquí de festejar. Quan un al lot o una al·lota festejen procuren per tots els mitjans possibles captar l'amor de l'altre; s' acompanyen amb el propòsit d' obsequiar-se, de servir-se, d'entregar-se per tota la vida : es fan regals, se sol·liciten amb freqüència. No poden viure un sense l'altre. Serà possible que aquest barri-poble es festeji? Serà possible que ens necessitem uns amb els altres? un veïnat amb l'altre, un carrer amb l 'altre: És la unió de tots al voltant de tots.
Festa és alegria, goig. diversió, broma, gaubança pública, perquè un poble es recreï allà on hi ha ball, música, rialles, banquet i molt bon humor. "No m' interessen les banderes, m'interessa si surten més dolços de Can Bernabé, o. si ho fan ells mateixos, Si els seus fills que viuen a un altre poble o barriada venen" I perquè tot això? Perquè volem dir als quatre vents que estam contents de pertànyer a aquesta barriada, perquè en aquesta casa es fa festa i volem convidar-vos a tots
I qui és el que organitza la festa? El fester, aquell que en les capelles de la música s' encarrega d'ajustar els diferents instruments o de reunir els músics per donar el to que pertoca a cada un per arribar a l' autentica harmonia Aquesta és la funció de tota associació de veïnats.
Serà possible celebrar la festa a la nostra terra? Concretem un poc més
La concreció a la nostra terra és refereix
a Mallorca, a Manacor, a la nostra barriada. Des d'aquesta perspectiva
ens plantejam la pregunta que no té res d'acadèmica i molt
de recerca de sentit i d'esperança.
És possible que brolli la festa en aquesta illa
castigada per agressions econòmiques, culturals i polítiques,
però tan ansiosa de la vida?
En els pobles americans on ha sorgit una teologia de l'alliberament ha sorgit a l'hora, una teologia de la festa. No són dues teologies excloents, sinó complementaries.
Serà possible fer festa a la nostra terra?
Com pot una persona fer festa o riure quan a Ruanda són assassinades mils i mils de persones tal com ens va contar el P Sion Fullana l' any passat en aquestes mateixes festes? O el meu cosí Jaume Roig, de la mateixa Congregació, que, en un sol vespre, li varen matar 803 persones en les dependències de la seva parròquia? I perquè hem d' anar tan enfora? Com podem riure quan la droga i l' alcohol maten els nostres joves sense cap tipus de compassió?
Com tocar un instrument quan al Brasil són venuts, matats i prostituïts tants de nins? I nosaltres a vegades som els primers que no volem que els nostres fills vagin a classe o puguin conviure amb normalitat amb nins d' altres barriades?
Com ballar quan estam rodejats de problemes greus, quan els nostres doblers ballen de ma en ma de certs representants de la nostra societat, quan sabem que molta gent pateix restriccions d'aigua i el nostre poble cada final d' estiu balla a mercè de les inundacions?
Com treure els moratons perquè ballin als nostres carrers quan veiem que esta creixent l'integrisme islàmic, que amenaça la convivència entre els diferents pobles i que separa els continents?. I quan veiem com s'estenen la xenofòbia i el racisme per tot Europa? I a ca-nostra. en no poder-se entendre gent dels diferents moviments eclesials i fer de les murmuracions una practica quotidiana. Del Sant que festejam, un testimoni de la canonització ens diu "Mai vaig sentir que sortís de la seva boca una paraula vana o nociva o de difamació" I un altre "Si trobava un Frare que havia faltat en res, passava com si no el vés".
Com treure el gegant i la geganta al carrer quan estam rodejats de problemes que s' ageganten cada vegada més: la SIDA, el desinterès per la cosa pública - no valorant allò que és de tots-, el despertar tarda de l'ecologia a nivell de Manacor ?
Com la festa i treure els caparrots quan els primers caparrots som nosaltres: tenim molts dels nostres joves que n'hi ha de caparruts que no agafen un llibre per 1legir-lo ni en broma i que no mostren gens d'interès per la cultura. Com podran ser els responsables del nostre Claustre, de Son Peretó o de sa Torre del Palau?
Us heu fixat que el darrer de la nostra comparsa a qui fem cas és el propi Sant Domingo? No serà un signe més del que passa a dins ca-nostra que el sentiment religiós està cada dia més desplaçat per aquesta secularització imperant fruit de que ens em tornat massa pragmàtics i interessats. Realment el nostre déu són els doblers... De veres la tecnologia ha estat un cop molt fort per a la fantasia
No és curiós davant això que moltes vegades els pobres, els pobles llatinoamericans o els andalusos, els menys afavorits econòmicament conserven més fresca la seva capacitat de fer festa?
Una vegada més. si la festa evangelitza: "Els pobres són evangelitzats " segur que no em faig molt enfora del sentit "Feliços els qui sofreixen". i d'aquell tradicional costum d' adorar, exaltar i posar flors a les Creus.
Serà possible festejar, o, fer festa a la nostra terra?
Si, un si rotund.
La matriu de la festa, on s' engendra, és la profunditat. Encara més, crec que allò que és sagrat és sempre el teló de fons de la festa. Sens dubte. Estic parlant de la festa autentica i no de la festa bulliciosa, que és la fugida estúpida als problemes La festa, més que una fugida davant de la injustícia i el mal , agafa la màxima autenticitat allà on les realitats negatives són reconegudes i afrontades i no esquivades . Més encara les transcendeix.
La festa no és frivolitat La frivolitat canvia el sentit. La festa és una manifestació de riquesa, no de dobles o de poder, sinó de riquesa existencial. La festa frívola, "artificial", no és una festa sinó que limita en tot el contrari, pot convertir-se en l'"antifesta".
La festa desapareix quan l' home s'empobreix. Una vegada més no em referesc a la pobresa econòmica. Em referesc a la pobresa del l'home com a persona, a 1'home superficial i buit de tot allò que pot omplir-lo existencialment. Un home així, allunyat de la profunditat, que es regeix més pel coneixement científic que per la Saviesa, que tot ho ha sotmès a la racionalització i que de tot vol obtenir un coneixement exacte Un home així no pot fer festa- La Paraula de Déu defineix la Saviesa com l'art del ben viure
És possible festejar, o, fer festa a la nostra terra?
Si, un si rotund. Si no fos possible les conseqüències serien desastroses. Significaria l' empobriment de l'home dins l'àmbit tancat de l'actualitat, la instal·lació dins les barreres de la història sense esta obert a allò que és transcendent.
Si, un si rotund a festejar, a fer festa a la nostra terra. La festa, no obstant això té un preu, el preu de retornar a la dimensió de la profunditat perduda. Recuperar el "si" de la vida, recuperar el sentit sagrat de la vida Retornar al món d'allò que és sagrat la que "la festa sense déus és un absurd"
Si, fer festa és molt fàcil si sabem interpretar lúdicament la Creació i més encara 1'Encarnació i la Pasqua. Si, és molt fàcil si d' acord amb la més antiga tradició sabem "fer memòria" d' elles i fer Eucaristia sobre elles. Si el Déu de la nostra experiència fos el Déu gratuït i no el Déu útil, o, pitjor encara el Déu "tapaforats", si totes les nostres festes fossin un sacrament de la festa cristiana per antonomàsia, la Pasqua. la festa primera de la comunitat cristiana.
Sant Domingo, el sant que festejam ens dona referències per parlar així. S'Alicorn ens recorda que el sant s'en va riure moltes vegades del dimoni. Déu és més gran que el dimoni, Déu és més gran que les nostres dificultats. Així ho recordam i així ho recordaven els nostres avantpassats en el Convent de Palma, els dies de gran festa quan treien del Cor aquell gran faristol de bronze fet l' any 1484 per n' Andreu Escalas que representava una espècie de ca, assegut sobre una columna en rodes, que aguantava sobre els peus capdavanters una plataforma damunt la qual es col·locaven els 1libres corals. Quan el treien al carrer, els dies de festa grossa, li posaven una ploma a la ma i damunt del llibre una llegenda amb la festivitat del dia.
Recordem l' escena dels novicis de Bolonya. Aquell convent estava ben ple de gent jove que reien i reien en temps del rés. El motiu de les rialles era l' alegria de sentir-se lliurats d' una vida massa còmoda Hi havia un frare vell que no podia consentir aquelles rialles Sant Domingo el va increpar tot diguent-li : "Déu ho faci que riguessis tant com ells, Germa, perquè ells acaben de vèncer el món"
Recordem el fet que va tenir lloc al Convent de les monges tancades de Sant Sixte de Roma desprès d' un bon sermó els oferí el tassó del vi que ell havia begut i els va dir. "beveu abastament filles meves, que el Senyor ha estat molt bo amb nosaltres"
El Beat Jordà de Saxònia, el seu successor dins l' Ordre, ens diu "1'alegria brillava sempre al seu rostre Amb ella aconseguia l'estimació de tots Tot d' una que el miraven quedaven d' ell enamorats Durant el dia ningú més accessible i afable que ell en el seu tracte amb la gent- Considerava que era un deure seu alegrar-se amb els que s'alegren i plorar amb els qui ploren Imitem German, diu el beat als seus frares, imitem en la mesura de les nostres forces les petjades paternes"
El Papa Pau Sisè el declara Patró de l' Alegria l'any 1972 Per aquell temps es cantava aquella cançó de Dominique, Nique, Nique dos anys consecutius la cançó més escoltada arreu del món , tot i ésser belga
"Certain jour un heretiqueMolt mal traduïda al castellà
par de ronde le conduit
mais notre Père Dominique
pas sa joie le convertit".
Cierto día en el caminoFe, en castellà, alegria en l'original francès. No són la mateixa paraula però van juxtaposades.
un hereje se encontró
pero el padre Domingo
con su fe lo convirtió.
La cançó es refereix a aquell episodi del jove abans de fundar els Frares. Va trobar a Montreal un heretge que era l'hostaler. Sant Domingo va veure tot d'una que aquella persona estava necessitada que algú l'havia d' ajudar a redescobrir la Veritat. El Sant la va convèncer que estava equivocada. Tot el vespre el passaren discutint, raonant. Estones descansaven i el Sant contava qualque cosa xocant, divertida. La seva alegria el va convertir diu la cançó i diu la història.
Dominique, nique niqueI en castellà.
s'en allait tout simplement
à Dieu ,au gaie chantant
il ne parle que du Bon Dieu,
il ne parle que du Bon Dieu,
il ne parle que du Bon Dieu.
Dominique ,nique,niqueJa entrem de ple a les festes de Sant Domingo. Podem dir, que ja les hem encetades
pobremente por ahí va él cantando amor
y en lo alegre de su canto
solamente habla de Dios,
de la Palabra de Dios.
Posant les banderes a ca vostra, amb el repicat de les campanes tot és explosió d' alegria. Demà una conferència del P. Emilio Barcelón sobre fe i cultura Passat demà una mostra de fer pastissos, perquè n' hem de fer de bons per regalar als qui ens visiten. La trobada dels nostres majors, aquells que ens han deixat aquest Manacor que estimem tant. Tot el capvespre del divendres les dones portaran els millors cossiols de les cases i les millors flors dels seus jardins perquè volem compartir tot allò que és nostre amb els altres El divendres a la plaça del Convent vibrarem, riurem i plorarem d'emoció, com pertoca. Ens contagiarem de l' alegria dels joves, del repicar de les campanes a la plaça del Convent quan Sant Domingo, ell el primer, els Moretons els nostres Moretons, els caparrots, el gegant, la geganta i s'Alicorn facin el primer ball. Sant Domingo és en el carrer, el patró de l' Alegria Tots correrem per veure-los ballar i tots ens traslladarem en aquell món de records quan érem petits. El capvespre del dissabte, els qui tenen fills es tornaran a contagiar del seu entusiasme amb el festival infantil, i aquells que tenguin més barra procuraran pillar un bon gelat per refrescar la gola. A la nit entrarem a l' església del Convent ben prest perquè aquell dia si que manquen cadires per celebrar la Missa de Sant Domingo. A la processó del Sant, per beneir la cisterna del nostre Claustre, la música ens robarà primer el cor i després les cames i farà ballar la gent fins a l' esgotament, plens de satisfacció. Després de prendre un refresc altre vegada a ballar - perquè el cos no pot reposar massa estona - El diumenge vespre la coral de Fartàritx tancarà les festes
I ara, com diven les nostres rondalles, que comenci la festa i que sigui de pinyol vermell. Dessitj que us ho passeu molt bé.
Visca Manacor.
Bones festes a tothom
Visca Sant Domingo