Festes de Sant Domingo 1994

Veïnats i veinades, manacorins i manacorines, senyores i senyors, i comunitat dominicana, bon vespre:

Avui me trop davant vosaltres per fer una tasca que m’és inèdita, i per més insòlit que això pareixi, és un acte de ses festes de Sant Domingo, a les que tant lligat m’hi trob des del maig de 1985. La meva ocupació professional m’ha duit a pregoner i a més el primer pregó de ses Festes de Sant Domingo 1994. La veig dificultosa, així i tot, invocant un pic mes a la vostra bondat cap a sa meva persona, agaf coratge per enllestir el primer pregó de ses festes de Sant Domingo. Recordarem que aquells pares dominics l’any 1236 ja estaven arrelats a la ciutat de Mallorca, i a 1576 s’instal·laren  a Manacor. Abans, Sant Vicenç Ferrer predicà a la vila. Testimonis són l’església i sa creu de sant Vicenç Ferrer, enjoiades amb el nostre estimant i entranyable claustre.

De les cròniques treim que Manacor era una vila de 2043 veïnats allà per l’any 1576. Els manacorins reberen les primeres ensenyances culturals dels pares dominics. La data de Sant Jaume, el 25 de juliol de 1576 és la de l’autorització reial de Felip II de l’assentament dels dominics a Manacor, la nostra ciutat.

Cal dir que avui l’historia no ocupa el lloc principal de la xerrada, aquest recau en les festes del convent. Fins fa relativament pocs anys, la santedat de Domingo de Guzmán, fundador de l’ordre de predicadors, era recordada el 4 d’agost per la majoria, si be uns altres la situaven el 7 ó 8 del mateix mes.

A principis del nostre segle, i fins els anys 70, els manacorins vivien més a poc poc, no se sentien empesos ni per les preses ni per l’entorn. Els cotxes eren carros la tele, el cinema sortien per passatger, anaven a les barberies, cafès i casinos. L’església era molt més visitada i recorreguda per donar comptes de les novenes, quaranta hores, dominiques, misses, sabatines rosaris i funerals. Malgrat tot el 3 i 4 d’agost de cada any, la façana i la plaça de l’esglesia de Sant Vicenç Ferrer donaven festa al poble, les festes civico-religioses de Sant Domingo. Cal destacar que la seva antiguetat es de mes de 150 anys hi havia uns sobreposats, una espècie de subscriptors, que pagaven 4 centins cada setmana per fer festes al convent i per la festa se les duia al seu domicili, un quilo de bou i una ensaïmada, acompanyats per la banda de musica. La musica sonava a la plaça del convent. Casa deu passes hi havia cocoveters. Els soldats de tot Mallorca venien a la festa del convent.

S’alicorn, els Moretons i els caparrots, la beneïda de la cisterna i ses completes de Sant Domingo, era la festa. Deixarem per altre ocasió ser mes extensos en explicar cada una d’aquestes cosas. Valgui coma anècdota que l’any 1920 sortiren per primer pic els caparrots; que en el 1932 es va crema la geganta i el gegant va en viudar; i que l’any següent la vinguda de Miss Espanya va eser l’inspiració pe restaurar la cara de la geganta. De tot aixó qui en podria contar mes anècdotes i en mes coneixament de causa, ès l’amo en Pedro Gelabert, l’amo Pedro Marc perquè m’entengueu. M’agradaria que ho fes moltes coses antigues ens enterasim.

Passem a l’hivern de l’any 1985. un horabaixa l’amo Antoni “ Duro “ i el que vos parla ens toparem al carrer l’anell, o major com es diu ara. Cap dels dos diguérem res i ja érem al convent dels dominics. Feia massa vegades que l’amo Antoni Duro reclamava la restauració de les festes del convent per allà l’any 1974 havien estat les darreres. Demanarem pel parroco el Padre Manolo, i acabarem xerrant amb el prior, pare Gabriel Bauza. L’amo Antoni que les festes de Sant Domingo eren les festes de tot Manacor i era ben hora de enllestir-les de bell nou. Puc i dong testimoni que és l’amo Antoni Duro, que no li puc perdonar que en canvies per l’altre vida, el restaurador de aquestes festes. Al Pare Biel li entusiasmà l’idea, i fent us del seu dinamisme i la seva bondat, reuní tot el grup de conventers, fent possible que la ciutat de Manacor el 14 de maig de 1985, gaudis de nou les mes arraigades festa manacorina.

D’aquell any cal destacar la ballada dels Moretons mes atípica de l’historia; la edat dels seus integrats va sobrepassar de molt els 13 anys. Els manacorins abarrotaven el claustre, per viure la seva mes antiga tradició, la beneïda de la cisterna i el ball dels Moretons. Però ja se sap: “ ses canyes es tornen llances “. El refresc pels participants, que així anunciava el programa. Tan sol va ésser per uns quants escollits i per uns quants altres mes barruts ; no ho anirem a cercar. Va quedar demostrat que la multiplicació dels pans i els peixos va ésser cosa de Jesús i no de Domingo de Guzmán.

Es de justícia apuntar que els veïnats de mes aprop els pares dominics i l’Il·lustríssim ajuntament de Manacor, va recolzar i ajudar en tot i per tot, la restauració de les festes de Sant Domingo.

Del 86 destacaria: els cartell de les festes, autor en Llorenç Ginart, que fins el 91 desenvolupar aquesta tasca; la sortida dels Moretons pel carrers de la nostra ciutat, i la mostra folklòrica de ball de bot. Va ésser un autèntic èxit.

El concurs i l’exposició de flors i cossiols és l’aportació més innovadora de 1997, juntament amb el debut com a col·laborador de festes, d’en Miquel Riera Alcover.

 La trobada d’antics moretons, el concert de l’orquestra alemanya de Resembruc i la Coral Universitària, juntament amb la primera posada de banderes, és el que cal destacar del 88.

 La primera convocatòria de l’assemblea general de l’Associació de Veïnats d’es Convent, la vetllada d’en Tomeu Penya, la benedicció del mural de Sant Domingo, i la gran tasca d’en Guillem Nadal, més conegut per Guillem Marit, amb els moretons, valdrà de ressenya del 89.

 La programació més completa d’aquestes festes les trobarem al 90: mini-bàsquet femení, tennis de taula, futbolet, conferències, simultània d’escacs, mural de Sant Vicenç, trobada de gent major de la barriada, gegants, caparrots, moretons, s’alicorn i S. Domingo, vetllada folklòrica, tarda infantil, missa, beneïda de cisterna, teatre i sarsuela, això va ser massa: set dies de festa. L’anècdota la tenim a la vetllada de teatre de s’antigor: a l’hora de començar no hi havia llum. La representació es va fer però qui no ho va veure va ésser en Francesc Oliver, el qui els nervis, que no són bons per a ningú, l’enviaren a posar els ossos de pla; que se va haver de colgar.

 Les festes del 91 són les del convent organitzades per primera vegada per l’Associació de Veïnats d’es convent. Els contactes entre l’associació i els pares dominics, deixant ben clar que les festes de Sant Domingo són, com sempre havien estat, de la comunitat de Sant Domingo de Guzmán, donaren una gala musical de la Camerata Orquestra de Llevant, preparada per la gran tasca d’en Jordi Vidal, el concert de l’orgue del Pare David, els murals dels Pares Toni Creus i Julià Font i Roig, la primera trobada de germanor amb la gent del barri, amb la col·laboració de l’INSERSO. Aquest és l’any de la consolidació de les festes a dins la barriada: els coets d’en Miquel Limones, les campanades d’en Francesc Perelló, na Bel Oliver, Francesc Oliver i Sebastià Nadal col·laborant amb l’exposició de flors i cossiols, el Carles Gil amb els moretons; Miquel Llull, Llorenç Adrover, Toni Nadal, Miquel Rosselló, Ramon Llull i molta gent adornaren la façana de l’església de Sant Vicens Ferrer; en Toni Gomila enramellant la cisterna, Toni Oliver, l’actual president de l’Associació col·laborant en tasques religioses; n’Antònia Galmés, Antònia Oliver, Margalida Llinàs i Catalina Pascual cuidaven del refresc, cada any resultaven més incontrolables; el Casal de la Pau, la tarda infantil i les dones de la barriada feien justícia a les flors i cossiols. Tot això era d’agrair. Montarem un sopar, restringit als convidats, i per endevinar-ho haureu de dir que eren 120 els assistents.

Un mal any el té qualsevol. Difícilment oblidaré el 92. El cartell és d’en Jaume Gomila Alós, estrenarem concurs de coques dolces i salades, i posarem el darrer mural, el del Pare Benet Riera, i tot el més tradicional se va seguir fent. Però aquest any el record per l’any de ses FESTES D’OSSIFAR. Siau qui sou. Ossifar és massa fort, i és que un milió i mig de pessetes per a una gent de pocs recursos, lleven la son a tothom. Ni el Sheriff Ripoll ens va alegrar la vetllada. En sortirem i ara que és passat, sí que record l’alegria inaguantable del meu fill escoltant, cantant i ballant “sa porcella m’ha fugit i la guàrdia civil...”

De les de l’any passat no vos en xerraré per què tots som de memòria fort i les duim dins el cap.

Com anècdotes d’aquest any em ve a la memòria la primera entrevista emesa per la Televisió de Manacor a una comissió de festes populars, en la que el recordat Fray Tomàs Botelles quan era requerit a les respostes, només encertava a dir: “el ambiente, el ambiente”; no el tragueren d’aquí. El Pare José Antonio Heredia preparant els cors de la missa de Sant Domingo; la tasca del Casal de la Pau, en les tardes infantils; la sorda labor del Pare Ramón Cavedo, a la que la seva salut, segur, el va limitar moltíssim; l’empenta d’en Toni Miró, avui prior del Convent, visible en la remodelació d’aquesta antiga sagristia, enrajolant de l’església de Sant Vicens Ferrer, restauració de l’ermita de Santa Llúcia, entre d’altres; els coets d’en Limones que no pogueren desbaratar el cantautor Toni Morlà; la vetllada de teatre que només es pot llegir a les cròniques, per que la pluja l’havia suspesa; la quantitat d’homes i dones que amb la seva tasca han fet possible que des del 85 fins ara, el Convent pel maig hi hagi una recordança de que els dominics, símbol de comunitat religiosa i cultural, són presents a Manacor; l’homenatge als moretons, que foren reclamats per actuar fora del context en les nostre festes, a les festes del Sant Crist, el recinte de l’església de la Verge dels Dolors i a la missa de cloenda de la marxa a Lluc a peu de la part forana, allà per a l’any 1991. Molt llunyà és l’antecedent històric de la presència dels moretons allà en el moll de Palma, en ocasió de l’arribada del rei Alfons, i les recaptes d’almoines amb els pares priors Gabriel Bauza i Ramón Cavedo.

Queden moltes coses per fer: tal volta un recordatori dels moretons a la plaça del convent, que en Llorenç Ginart hauria de fer amb l’ajuda de tots nosaltres, la posta apunt de l’orgue, la continuació de les millores a l’església de Sant Vicenç ferrer, i la que no admet demora i el gran fracàs de tots aquests anys, la RESTAURACIÓ, en majúscules, del CLAUSTRE, orgull del passat cultural manacorí. Les festes de Sant Domingo, com queda dit, són les més antigues i tradicionals de Manacor. Des de l’any 1985 fins ara s’ha complit la tasca de la recuperació. El compromís nostre és el de fer vera allò que es diu: “no hi ha temps, que no torn”.

Els Pares Dominics, o germans dominics, com resa el rètol de l’entrada al saló on ens trobam, antiga sagristia, i avui encertadament reconvertit en saló multi-ús, emprat per la parròquia i la ciutat de Manacor, els conventers, veïnats i manacorins tenim el deure i la ineludible obligació que les festes de Sant Domingo siguin les més tradicionals de Manacor; antigament, ho eren, i segur que ho tornaran a ser. Dominics, seglars, veïnats, conventers, manacorins, nosaltres som capaços de fer el millor: que el que es faci l’adormit sigui alertat pels altres. No hi ha excuses. Tenim un deure i ho compliren. Saber fer-ho per que s’ha de fer. Si tots feim feina, la tasca serà lleugera i menys grossa. Que el nostre esperit sigui el d’acceptar el repte que tenim: som els únics de totes les illes que podem gaudir dels avantatges de comptar amb la presència dels dominics. Això és motiu d’orgull. Els estimam com ells no poden imaginar. Els demanau que se deixen estimar.

Vos puc dir que degut al meu veinadatge amb els dominics, son una gent sana, humil, bondadosa, de capacitat intel·lectual llarga, però són comunitat. Tal volta viuen massa dins el convent. Fallen tots en la comunicació extramuros, la comunicació farà germanor, confiança, independència i pinya. I després no ens aturarà ningú. Segur.

Que tenien les festes d’un temps, que el 3 i el 4 d’agost de cada any, malgrat fos l’estiu, Manacor era al Convent? Els temps canvien. Tots volem festa, amb la tradició com a guia, i evolucionant com pertoca, només a Manacor les festes d’es convent, que els pares dominics i els manacorins es mereixen: les millors festes de Manacor.

El goig de veure que el pregó s’acaba hem dona alè per dir-vos lo darrer: per les festes del convent he sabut i he comprovat que el convent i els conventers som lo millor que he trobat. Per favor, no dugueu amagada tanta bondat, entusiasme, dinamisme, capacitat de feina, enginy, cultura i sobretot l’orgull ésser conventers i manacorins. No estigueu empagaits de mostrar-vos com sou. Tanmateix si som els millors per què ho hem d’amagar.

La despedida és aquesta: disfrutau participant de les FESTES DE SANT DOMINGO 1994, on la poquetat d’un veïnat manacorí, conventer, convertit en pregoner, les paraules no li basten per reflexar la grandesa de les festes del Convent.

Gràcies. Moltes gràcies.