Autoritats, veïnats, amics,
En primer lloc els vull demanar a tots vostès disculpes si en algun moment m'emocion una mica, ja que avui dematí hem enterrat al meu sogre, una bona persona i un segon pare per jo, en Miquel Xelis.
Un dia el president de l'Associació em va visitar i em va dir, t'he de donar dues notícies, una bona i una dolenta, quina vols primer? Ara mateix ja no record quina era l'altra notícia, però la que ens ocupa ara mateix va ser que m'estava demanant que fos el pregoner d'enguany. Ja poden pensar quina va ser la meva estupefacció. Quan a una persona l'elegeixen per ser pregoner, normalment és perquè es tracta d'una persona coneguda que compleix un dels dos requisits següents: o és graciosa o ha fet mèrits. D'aquí la meva sorpresa: com vostès poden veure perfectament, jo no som una persona gaire graciosa. I si em cerquen els mèrits, més valdrà que no mirin massa prim, perquè jo que som la persona que crec que em coneix millor, estic ben segur que tenc molts més defectes que no virtuts. Per tant, la pregunta que li vaig haver de fer al president va ser evident: i per què m'heu triat a jo? De manera no gaire clara em va contestar que perquè era el gerent del Centre Universitari de Manacor, i que a més era el secretari de l'Associació de Confraries... bé, Déu mos guard d'un ja està fet!
Una cosa sí que puc dir amb orgull: des de que vaig néixer som veïnat del Centre, i des de que faig feina, la faig també a les barriades del Convent i del Centre. I aquests carrers i aquests veïnats formen una part molt important de la meva vida. Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de poder dir unes paraules en record del meu veïnat, Don Rafel Ferrer Massanet, amb motiu de la merescuda inauguració d'un carrer amb el seu nom. Allà vaig contar com, quan era jovenell, tornant algun dissabte vespre a les dues o les tres de la matinada, en algunes ocasions em trobava el meu veïnat passejant per aquests carrers, i em deia: vine que et contaré una història. Trescàvem, contemplant les cases antigues, gairebé en silenci, en la tranquil•litat de la nit, i amb un fil de veu em desgranava històries familiars, amb un xiuxiueig em xerrava de l'arquitectura manacorina, però, per damunt de tot, érem conscients de la nostra manacorinitat i de la pertinença a un poble.
Si un vespre decideixen fer vostès això mateix, fixin-se en les cases, en el traçat dels carrers, com un fotògraf que cerca el detall, per capturar allò que encara que està davant la nostra vista no hem vist mai. No hi ha falsedat més gran que afirmar que Manacor és el poble més lleig de Mallorca, com ha fet recentment una publicació digital. Una afirmació superficial i infantil. Cada casa que vostès mirin, si la miren bé, els contarà una història. El traçat dels carrers té un sentit, una història, un perquè. I conèixer aquest patrimoni ha de ser part també del nostre orgull de ser manacorins. Manacorins orgullosos i gelosos de la nostra història, que no és millor ni pitjor que la dels altres, és simplement la nostra, i per això té valor per noltros.
Però encara més, un poble no es construeix només amb l'existència d'un grup més o manco nombrós de persones vivint a un nucli de cases, sinó amb la suma de voluntats, amb la suma d'esforços, i amb l'existència de persones que dediquen part del seu temps als altres i a la col•lectivitat.
Des de fa uns anys tenc l'honor i la responsabilitat de formar part del Consell Interparroquial, i estant avui aquí he de fer una lloança als voluntaris que acompanyen als malalts, als que es preocupen dels sense sostre, als que ajuden des de Càritas als més necessitats, als catequistes i a tantes altres persones que han decidit oferir-se als demés. Manacor és un poble de col•lectius, amb una gran quantitat d'associacions, que vertebren el batec d'aquests carrers i aquestes cases que tan bé retratà el meu admirat pintor manacorí Rafel Perelló. Puc dir que he format i form part de moltes d'aquestes entitats, molt diverses, des de la Confraria del Sant Crist de Manacor, el Cercle Filatèlic de Manacor, els Amics de Sant Antoni, l'APIMA de sa Graduada i altres... i no seria just si no agraís ara a tantes persones que hi he conegut tot el que hem pogut fer conjuntament.
Però també es construeix un poble gràcies a les festes populars i als símbols que donen cos a una identitat pròpia, com els Moretons, s'Alicorn, els gegants i els caparrots, que aquesta barriada cuida i ha de seguir cuidant en nom de tots els manacorins. Són aquests elements els que també ens fan ser noltros, diferents i genuïns.
Com deia al començament, el president de l'Associació, el Sr. Antoni Oliver, ha anunciat al programa que som el gerent del Centre Universitari, i per aquest motiu estic obligat a fer-ne dues pinzellades, encara que breument. Enguany farà 20 anys que som el responsable del Centre Universitari de Manacor, i en aquest temps he pogut conèixer molts joves acabats de sortir dels seus instituts, que amb il•lusió i nirvis s'havien d'enfrontar a una decisió molt important a la seva vida. No saben vostès el gratificant que és que un dia, sense previ avís, entri per la porta una al•loteta i et digui: "Segurament no té'n recordaràs de jo, però tu m'ajudares a decidir quina carrera fer, i ara et venc a veure perquè ja l'he acabada, i estic tan contenta que ho he volgut compartir amb tu". És una sensació meravellosa, perquè aquella persona s'ha esforçat per aconseguir un objectiu, que no li ha estat un camí de roses, i, precisament per aquest motiu, té un gran valor.
Per efectes del turisme i la relativa facilitat per a trobar un lloc de treball, la taxa d'abandonament escolar del nostre municipi i de les Balears en general és superior a la mitjana espanyola, concretament un 34% més elevada. Aquest fet repercuteix directament en la proporció de la població amb estudis universitaris, que també és sensiblement inferior. Això podria semblar intranscendent, però no ho és. El sou que perceben de mitjana els titulats universitaris és evidentment superior, i la quantitat d'hores de feina inferior, i per si sols aquests dos indicadors conclouen en benestar familiar i personal, i també en unes pensions més ben dotades econòmicament. Manacor és una ciutat importadora de titulats universitaris dels pobles veïnats, ja que no en produïm prou. És necessari per tant que les administracions públiques duguin endavant polítiques per a fomentar l'educació superior, perquè això significa benestar social. Des del principi, el Centre Universitari ha caminat en aquesta direcció, intentant facilitar el trànsit des de l'educació secundària a la universitària i procurant reduir els riscos d'una elecció dels estudis equivocada per manca d'informació.
Els manacorins hem de decidir si volem que Manacor sigui un poble més o bé la capital del Llevant de Mallorca. Els serveis dels que disposam i que ja oferim als pobles veïnats ens duen a ser capital de comarca: l'Hospital, els Jutjats, la Comissaria de la Policia Nacional, els instituts, però també un teixit comercial amb una àmplia oferta de productes i serveis, sense oblidar la indústria productora i transformadora, que han creat els emprenedors manacorins. El Centre Universitari de Manacor també ha estat pol d'atracció d'estudiants i les seves famílies dels pobles veïnats, des d'Algaida a Capdepera, des de Santa Margalida a Felanitx. Alumnes de tota la comarca han estat atesos al CUM, i en aquest aspecte Manacor també ha assolit un cert grau de capitalitat.
El segon motiu que ha tengut l'organització d'aquestes festes per convidar-me és la meva implicació en el món de les confraries. Qui em coneix sap que no m'agrada gens ni mica xerrar de confraries de Setmana Santa, perquè tenc la ferma convicció que les confraries han de ser organitzacions de tot l'any, i les seves activitats s'han d'estendre al llarg de tot l'any. Quan de ben jovenet em seduí el Sant Crist de Manacor, i hi vaig ingressar com a confrare ja fa més de 30 anys, no ho hauria cregut si m'haguessin dit que ara fa 7 anys el bisbe em demanaria servir la nostra diòcesi des del Secretariat Diocesà de Confraries. Aquesta experiència vital m'ha permès visitar pobles arreu de Mallorca, conèixer la seva realitat parroquial i les seves confraries, però sobretot, relativitzar, donar importància a les coses que realment en tenen. Els deman que em creguin: No té cap importància si duim els fanals platejats o daurats, o si no en duim, i em fan llàstima aquells que per voler ser més que els altres s'han d'investir amb símbols externs. És tan contradictori!
Gràcies a la comprensió i el recolzament de Mossèn Andreu Genovart, i a l'ajuda institucional de l'Ajuntament de Manacor, aquests darrers 8 anys pens sincerament que des de l'Associació de Confraries de Manacor hem reconduït la Setmana Santa manacorina, fent-la més humana, més participativa i més autèntica. L'Acte Inaugural s'ha convertit en la fita imprescindible que dóna inici als actes, amb la reflexió del coremer i el fantàstic concert de la Banda de Música de Manacor. La Processó del Silenci i la Pregària és alguna cosa més que la recuperació de l'esperit de les antigues processons, és una trobada personal amb Déu. Les processons de la Sang i del Sant Enterrament són ara accessibles a moltes més persones, que poden veure-les assegudes a la plaça des Cós, i tornen iniciar-se davant el Portal Major dels Dolors. I, per sobre de tot, entre les confraries de Manacor regna la voluntat d'organitzar amb humilitat i senzillesa uns actes que puguin servir per a transmetre un testimoni de fe.
El nostre patrimoni i la nostra història són qüestions que ens han de preocupar a tots. Només un poble que protegeix el seu patrimoni, no està empegueït de ser qui és. Només un poble que coneix la seva història, pot posar els peus ferms i construir-se un futur. Fa uns anys, gràcies a la tasca del meus amics Antoni Sureda, que m'ha fet l'honor de dir unes paraules fa uns minuts, i Joan Sansó, expert en història de la vestimenta a Mallorca, poguérem recuperar per a l'Ajuntament de Manacor una part del nostre patrimoni: els Macers de Manacor, gràcies a la voluntat política de la regidora delegada de Cultura, Francisca Rufiandis, que cregué en el projecte des del primer moment. Precisament d'aquí poc més d'una setmana els podrem veure en aquest mateix marc incomparable, a l'acte que donarà inici a les Fires i Festes de Primavera.
Els elements més importants del nostre patrimoni potser ja estiguin protegits, però això no significa que poguem baixar la guàrdia, sempre hi pot haver perills, i sempre s'han de donar a conèixer a les successives generacions. El més preocupant però és la preservació dels petits elements patrimonials, tant materials com immaterials, que es troben en vertader risc de desaparició, i que tantes persones estan contribuint a recuperar i conservar. Estic xerrant de les cançons, feines i eines del camp, de les teules pintades, de la sibil•la, de les capelletes, dels salers, de la nostra gastronomia, de les gloses populars, dels brodats i randes, de les rondaies, de les danses de figures, dels santcrists d'en Cristet i de tantes i tantes coses.
I parlant de patrimoni, enguany precisament aquesta barriada recuperarà en Picolín, un "homo de bulto" que divertia amb les seves cucaveles i balls als més joves des del balcó de ca na Moreiona. Divendres capvespre i dissabte dematí apareixerà de nou en Picolín, en aquesta ocasió des del balcó del convent dels frares, des d'aquí els llanç una convidada a anar-hi a fer festa.
Avui ha de ser per tots els veïnats de Manacor un dia alegre, d'inici de festes, i no dic només pels conventers, dic ben aposta per tots els veïnats de Manacor, perquè aquesta barriada i aquest claustre són el cor de Manacor. Aquest cor nostre, que amb la mà ferma però agafant-lo amorosament, oferim de manera sincera als nostres visitants. Malgrat el que diguin alguns forans, els manacorins som gent amable, oberta, atenta, i és tasca de tots noltros continuar essent-ho i inculcar aquest esperit a les futures generacions.
Aprofitant l'oportunitat que se'm brinda de dirigir-me a tots vostès, els voldria demanar que avui, en sortir d'aquest acte, ho facem carregats d'energia positiva, intentant veure la part bona de les coses, amb talant dialogant, sempre amb un somriure als llavis. Perquè maldecaps, desgràcies i problemes mai ens faltaran en aquesta vida, però només hi ha dues maneres de viure amb ells: o deixant que ens dominin, o prenent el control, cercant la solució i no deixant que ens amarguin la vida. I és un bon motiu que encetem aquestes festes per deixar que l'alegria entri als nostres cors, i facem que sigui contagiosa, i s'estengui com una taca d'oli en aquesta barriada i en aquest poble nostro.
Bones Festes! |
Programa en PDF
